L'editorial Candaya acaba de publicar un nou llibre, el tercer, del mexicà Eduardo Ruiz Sosa. Es tracta de El libro de nuestras ausencias, una sòlida i gens complaent història construïda al voltant de les tràgiques desaparicions que són una tràgica constant al seu país.
Una actriu es posa malalta i desapareix, pertorbant la vida dels seus amics i coneguts. Una parella de germans, propietaris d'una impremta en caiguda lliure comença a buscar-la i això els porta a enfrontar-se amb la tragèdia dels desapareguts.
A partir d'aquesta arrencada, Ruiz Sosa s'endinsa en un univers intuït a través de les poques notícies que ens arriben i que amaguen una realitat dramàtica i molt inquietant, una realitat plena de violència, de silencis, de desesper i de vergonya, pròpia i aliena.
L'autor ens enfronta a una novel·la dura i complicada, gens complaent, que demana un esforç especial de lectura i d'implicació en tots els sentits. No és en absolut un text ni amable ni fàcil de llegir. No és llegeix d'una tirada i amb un somriure als llavis. És un text que cal interioritzar, que demana capbussar-s'hi, dialogar amb l'autor, amb els personatges, amb els escenaris i amb les situacions per aconseguir sumar-se al procés d'investigació, a les revelacions i trobar-se cara a cara amb una situació que es belluga entre l'esperança i el desànim, entre el pessimisme real i la necessitat íntima de superar-ho com sigui.
El libro de nuestras ausencias és un llibre emocionant, radical, sorprenent i poc còmoda pel lector. La manera d'escriure, l'estil i el tema fan que la lectura sigui un sotrac constant, que demani atenció i que desperti la necessitat d'anar més enllà, de descobrir, de deixar que el cor bategui amb intensitat i que el cervell voli més enllà de les pàgines. La por i el desesper s'aferren a cada frase i anul·len qualsevol rastre d'amabilitat. En aquest sentit, la memòria, encara que aquí sigui altament trasbalsadora és un important vehicle d'exploració i de construcció, d'exploració del passat i de construcció del futur, sense oblidar que el present també ha de ser una part bàsica de tot aquest periple.
I tot i que en certa manera, a les costures anímiques de la novel·la hi bategui una certa manca d'esperança, allò del passat que no hem pogut millorar, fins i tot, al contrari, és cada dia una experiència pitjor, tampoc deixa de ser una mena de càntic d'esperança.
Ruiz, amb una manera d'escriure personalíssima, contundent i complexa, mou presències i absències per aconseguir omplir el seu univers fet de petites realitats i de grans ficcions però també de grans realitats i de petites ficcions, un camí d'anada i de tornada que converteix el llibre en una magnífica història.
Una actriu es posa malalta i desapareix, pertorbant la vida dels seus amics i coneguts. Una parella de germans, propietaris d'una impremta en caiguda lliure comença a buscar-la i això els porta a enfrontar-se amb la tragèdia dels desapareguts.
A partir d'aquesta arrencada, Ruiz Sosa s'endinsa en un univers intuït a través de les poques notícies que ens arriben i que amaguen una realitat dramàtica i molt inquietant, una realitat plena de violència, de silencis, de desesper i de vergonya, pròpia i aliena.
L'autor ens enfronta a una novel·la dura i complicada, gens complaent, que demana un esforç especial de lectura i d'implicació en tots els sentits. No és en absolut un text ni amable ni fàcil de llegir. No és llegeix d'una tirada i amb un somriure als llavis. És un text que cal interioritzar, que demana capbussar-s'hi, dialogar amb l'autor, amb els personatges, amb els escenaris i amb les situacions per aconseguir sumar-se al procés d'investigació, a les revelacions i trobar-se cara a cara amb una situació que es belluga entre l'esperança i el desànim, entre el pessimisme real i la necessitat íntima de superar-ho com sigui.
El libro de nuestras ausencias és un llibre emocionant, radical, sorprenent i poc còmoda pel lector. La manera d'escriure, l'estil i el tema fan que la lectura sigui un sotrac constant, que demani atenció i que desperti la necessitat d'anar més enllà, de descobrir, de deixar que el cor bategui amb intensitat i que el cervell voli més enllà de les pàgines. La por i el desesper s'aferren a cada frase i anul·len qualsevol rastre d'amabilitat. En aquest sentit, la memòria, encara que aquí sigui altament trasbalsadora és un important vehicle d'exploració i de construcció, d'exploració del passat i de construcció del futur, sense oblidar que el present també ha de ser una part bàsica de tot aquest periple.
I tot i que en certa manera, a les costures anímiques de la novel·la hi bategui una certa manca d'esperança, allò del passat que no hem pogut millorar, fins i tot, al contrari, és cada dia una experiència pitjor, tampoc deixa de ser una mena de càntic d'esperança.
Ruiz, amb una manera d'escriure personalíssima, contundent i complexa, mou presències i absències per aconseguir omplir el seu univers fet de petites realitats i de grans ficcions però també de grans realitats i de petites ficcions, un camí d'anada i de tornada que converteix el llibre en una magnífica història.
Etiquetes:
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics