El fet que un ja tingui aquesta fase superada no priva de posar-se en el lloc dels que encara hi són, dels que encara no hi han pogut entrar i, sobretot, dels que no tenen la seguretat de seguir-hi. Cada dia es veu més difícil aconseguir l'estabilitat laboral, que és el que dóna la particular i familiar, sobre la qual poder aspirar al desenvolupament personal desitjable. En aquest moment, la incertesa i la por l'ha de tenir tothom, independentment dels estudis, preparació, mèrits, amistats, relacions, contactes, que cadascú pugui tenir.
És el que ha portat tot el que les generacions passades han hagut de suportar, amb totes les mancances imaginables, a la vegada que complir amb les seves obligacions professionals. Noves concepcions de les competències, noves tecnologies, noves pautes avaluatives, etc. A aquests els hi ha produït força maldecaps i nits sense dormir per adaptar-s'hi, si o si, i als seus descendents exactament els hi comporta el mateix en tenir-hi que conviure com el seu present i futur.
En acumular anys també s'entra en una fase de relativisme, de pensar el doble abans de parlar, de decidir... de, quan el futur es veu massa negre i el camí per arribar-hi desorbitat, girar el cap per recordar d'on es ve. Per refrescar idees i objectius, per reomplir-te de noves forces, i qui sap si acollir-te al senderi que marca l'experiència, encara que això representi no avançar massa. Abans que a l'abraonament de la rauxa, sempre necessària per aconseguir grans fites, però que, si no aconsegueix imposar-se, fa tirar enrere per damunt dels mateixos passos donats.
Un, que pensa, i repensa, i ja no té massa ganes de refer la vida, no vol caure en el pessimisme, ni en el conformisme, però, cada cop més, ja comença a necessitar unes bones ulleres per distingir el got mig buit del mig ple.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics